L’article 46 del RDL 6/2022, de 29 de març (publicat al BOE del dia 30), limita l’increment de la renda dels contractes d’arrendament d’habitatge, l’actualització de la qual s’hagi de produir  en el període comprés entre els dies 31 de març i 30 de juny de 2022, de forma que no podrà excedir del resultat d’aplicar la variació anual de l’índex de garantia de competitivitat (IGC) a la data d’actualització (actualment 2,02%), es a dir, que no podrà superar el 2% ja que aquest mecanisme d’actualització de valors només por oscil·lar entre el 0 i el 2%.

Si be la norma – seguint en la línia normativa en la que ha entrat el legislador, en la que sembla que vulgui fer veure que el propietari de mes de cert numero d’habitatges es el culpable de tots els mals que envolten l’arrendament d’immobles, en lloc de ser l’administració qui assumeixi les seves responsabilitat  – distingeix en funció de que l’arrendador sigui o no gran tenidor (persona jurídica o propietari de mes de 10 habitatges) i preveu que els que no ho siguin podran arribar a acords de forma que les parts puguin pactar un increment superior, a la pràctica ens trobarem – de fet ja ens hi estem trobant fins i tot abans de la seva publicació – en que l’arrendatari, amb independència de qui sigui el propietari i en la situació d’increments de preus generalitzada, no té cap interès a acceptar uns increments que legalment no son exigibles.